3.1.3. Falsedat i mentida versus veritat i sinceritat
Jordi | 9 d'agost de 2020Per què la gran escriptora Agatha Christie devia dir la frase “Pocs de nosaltres som el que semblem”?
Comencem mirant aquest divertit video:
Aquest video del gran actor còmic Charles Chaplin (Xarlot) ens ensenya de forma divertida la diferència entre ser sincer o, per contra, voler aparentar allò que no som.
Ara, pots llegir un text de Shakespeare, el gran dramaturg anglès, que en una obra de teatre parla del mateix tema. És un monòleg d’un personatge (Bassanio) que ha de triar entre tres cofres (d’or, de plata i de plom), i si encerta el que té amagat un retrat de la seva bella estimada, podrà casar-s’hi:
BASSANIO: Les parences externes poden ser menys del que són. El món sempre s’enganya amb l’ornament. En lleis, ¿quin plet, tacat i corromput, quan està assaonat amb una veu bonica, no amaga els seus aspectes de maldat? I en la religió, ¿quin condemnat error no troba un front auster que el beneeixi i que l’aprovi amb una cita bíblica per amagar-ne la maldat amb ornaments? No hi ha vici palpable que deixi d’assumir algun tret virtuós com a disfressa exterior. Quants covards, de cor fals com escales de sorra, no es deixen una barba com la de Mart, de cella arrugada, o com la d’Hèrcules? Però si furgues en el seu interior, veuràs que tenen fetges tan blancs com la llet. Aquests es posen la disfressa del valor només per fer-se témer. Contempla la bellesa ja veuràs que es compra a pes; aquest és el miracle de la naturalesa: que qui en té més sempre és la més lleugera. Així passa amb els rínxols d’or, que semblen serps: es mouen al vent sobre una suposada bellesa, i molt sovint se sap que són el dot d’un altre cap, i aquella calavera que els va criar es podreix en el sepulcre. L’ornament, doncs, és com la traïdora riba del mar més perillós, el vel bonic que amaga una bellesa índia, en un mot: la aparent veritat que fan servir els temps astuts per atrapar els més savis.
Doncs, amb tu, or brillant, aliment dur de Midas, No vull saber-hi res. Ni tampoc res amb tu, pàl·lida mitjancera entre home i home; però tu, pobre plom, que ens amenaces més que pas ens fas promeses, la teva pal·lidesa em sap commoure més que l’eloqüència, i et trio a tu. Joia, sigues d’això la conseqüència.
BASSANIO: ¿Què hi trobaré aquí a dintre? [Obre el cofre] El retrat de la bella Porcia! Aquí hi ha el pergamí, Contingut i resum de la meva fortuna: Tu, que de les parences no fas cas, Bona fortuna i tria trobaràs. Ja que la bona sort es teva, vés a ser feliç, i no busquis res més. Si estàs content amb això, i aquesta sort t’agrada de debò, gira’t cap a la teva enamorada, i que amb un bes se senti reclamada.
William Shakespeare, El mercader de Venècia